L’impuls d’un instant dibuixa el meu salt

Una cançó preciosa que em recorda a la classe, sobretot quan veig la foto de quan erem petits.

Mil instants vessen ara d’aquella capsa de records que vaig començar fa temps… són tants que n’he de portar a les butxaques, al cor, al cap i fins hi tot amagats als ulls… de vegades algun se m’escapa amb les llagrimes, reflectits a les ninetes o amb un somriure ple de complicitat.

Són aquets moments els que delaten el nen que portam a dintre, perquè malgrat seguirem creixent jo no renunciare mai a ell. Per això esper que vosaltres faceu el mateix i no l’oblideu mai, és la part més feliç de cada persona, la més autèntica, la que he tingut sort de coneixer de cada un de vosaltres. Així que ara només em queda donarvos les gràcies per haver estat nens amb mi, per haver viscut una aventura, un conte, un somni potser… un somni del que ara hem de despertar… No serveix de res aferrar-se fort al coixi, ni tapar-se fins adalt, ni tancar els ulls més fort… es desvaneix… ara el coixí és humit, ningú pot calmar el nuu que se’m fa a la gola, ni aquesta sensació d’angoixa i anyorança… on ha anat el meu somni? on?

El vent ho ha decidit així. D’una bufada se’l ha emportat. S’ha acabat somiar, això és per a nens. Ara hem d’estendre les ales i volar de veritat. Però jo ho he promès, no deixaré mai de ser nena. Així que cada nit tornaré enrera d’amagat, per dormir en aquell coixí que un dia em concedí el somni més fantàstic, amb l’esperança de que potser algún dia es repetesqui. I mentres espero aquest dia guardo amb gelosia la capsa dels records.

fins sempre infància… fins sempre més!

oooh es menjadoret de s’escola, que ens ha donat de menjar desde que duiem es torcaboques de mocador. Hi havia qui en feia us, i d’altres trobaben el tacte de la bata més suau, a fer punyetes el torcaboques! Aix, quina bona vida…

Tants d’anys d’aprendre l’art de llançar el dinar al fems. Fàcil, eficaç i perillos. Una missió molt arriscada.

Les tècniques més senzilles eren aquelles que requerien pocs moviments en poca distància:

-llançaro al plat del veinat (era cruel però s’utilitzava)

-embrutar una mica el plat i abocaro de nou a la palangana

-embolicaro en un paper i amagaro entre la bata per llançaro al pati

-llançaro sota la taula, millor si no era la teva.

-aixafar el menjar amuntagant els plats sobre el que estava ple.

-ficaro a la panera camuflat entre el pa.

Les altres eren més perilloses:

- tirar un triple al femps.

- aixecarte i tiraro al fems.

Tot això era molt útil quen hi havia pastisos de peix i verdura (o això posava el menú), truites de lo mateix, llenties i tot allò que no t’agrada que ets petit.

Ara, que quan hi havia espaguetis, pitza o amburgueses…

I encar en feim bon us de tot això. Sort que encara no hem tingut un profe prou espabilat com per pillarmos!

Aquest video manifesta un fet que sovint passam per alt. Es cert que la discriminació de sexe femení i el maxisme ve en gran part dels homes, però també és cert que de vegades nosaltres els afavorim. Si no, mirau aquest video clip.

Hem guanyat! no se de quant, però crec que de més de 30 punts.

Un bon partit en general, tenint en compte que tot just s’acaben d’incorporar unes quantes jugadores a la temporada després de les lesions. Una cosa que s’ha de celebrar són és tirs lliures, un 90% convertits! I no n’hem tirat pocs, ja que hem rebut moltes faltes, tant elles com nosaltres, però nosaltres no hem perdonat. S’ha sentit la frase odiosa de l’entrenadora durant tot el primer període “no estamos en navidad, papa noel ya pasó!” i així ha estat. Bé, elles lo que se diu agafar rebots, ni un… i això que eren més altes. Crec que part del mèrit el tenen elles, ja que estaven empardalades i ens feien les coses més fàcils. Però estar concentrat també és part del joc.

Aquest partit ens ha situat entre les 4 primeres de la lliga, empatades amb 5 o 6 equips més, un dels quals és el Montuïri.

El primer dia ens varem aixecar molt prest per fer un llarg camí d’avió i autobus, acompanyats de cantades, xarrades, rialles, alguna dormideta… En arrivar, ens varem instalar a l’hotel Oriol, unes vistes expectaculars i un menú de primera. Jo vaig dormir amb na Helen! Bé o almenys ho varem intentar, he? Perquè els dos darrers dies hi va haver concert. Més tard varem anar a llogar el material d’esquí i snow, i a la tarda varem anar a relaxar-nos a Caldea.

A partir del segon dia varem començar a pujar a les pistes. Al principi tot eren culades, crec que vaig caure de totes les maneres possibles: menjant neu, fent la croqueta, d’aturada, botant d’un telesillas amb l’objectiu de rescatar un esquí, a la cinta, amb els esquís creuats… Infinites vegades!!! La majoria de cops, o perquè anava a tota pastilla, o perquè hi havia na Natalia aprop… (és molt perillosa, una bestia salvatge!) Bé a partir del segon dia la cosa va millorar moltissim, si, tenia el cul fet pols, però ja vaixaba les pistes esquiant amb una mica de dignitat! Els horabaixes ja eren un poc més aborrits. El darrer dia, varem fer una vaixada tots junts per acabar… I una altre vegada capa casa… Aquest cop per no tornar mai més, mai més tot junts… i ho vaig notar dins el bus, encara que rigues, en el fons era trist desfer el camí…

Però bé mos ho varem passar beníssim! A que si!?

una besada!

Pareix mentida, però finalment estrén blog! Avui no tenc l’excusa de “no se de que parlar”, ja que fa domés uns dies que he tornat de viatge amb la classe. Andorra, un destí molt esperat, tant n’hem gaudit que es podria dir que no hem marxat mai de la illa, ens a passat volant! M’encantaria explicar tot el que hem fet, però encara no tenc les fotos, així que ja en fare un resum un altre dia. Domés dir que ha estat el darrer… com tot el que feim aquest any. Bé, per no començar amb un gust fade i melancòlic, vos deix amb una del les mil cançons que m’agraden, Comptine d’un autre été de la película de Le Fabuleux Destin d’Amélie Poulain. Besades!