Mil instants vessen ara d’aquella capsa de records que vaig començar fa temps… són tants que n’he de portar a les butxaques, al cor, al cap i fins hi tot amagats als ulls… de vegades algun se m’escapa amb les llagrimes, reflectits a les ninetes o amb un somriure ple de complicitat.
Són aquets moments els que delaten el nen que portam a dintre, perquè malgrat seguirem creixent jo no renunciare mai a ell. Per això esper que vosaltres faceu el mateix i no l’oblideu mai, és la part més feliç de cada persona, la més autèntica, la que he tingut sort de coneixer de cada un de vosaltres. Així que ara només em queda donarvos les gràcies per haver estat nens amb mi, per haver viscut una aventura, un conte, un somni potser… un somni del que ara hem de despertar… No serveix de res aferrar-se fort al coixi, ni tapar-se fins adalt, ni tancar els ulls més fort… es desvaneix… ara el coixí és humit, ningú pot calmar el nuu que se’m fa a la gola, ni aquesta sensació d’angoixa i anyorança… on ha anat el meu somni? on?
El vent ho ha decidit així. D’una bufada se’l ha emportat. S’ha acabat somiar, això és per a nens. Ara hem d’estendre les ales i volar de veritat. Però jo ho he promès, no deixaré mai de ser nena. Així que cada nit tornaré enrera d’amagat, per dormir en aquell coixí que un dia em concedí el somni més fantàstic, amb l’esperança de que potser algún dia es repetesqui. I mentres espero aquest dia guardo amb gelosia la capsa dels records.
fins sempre infància… fins sempre més!
